Presentació a la llibreria Documenta, amb Teresa Guardans, Dídac P. Lagarriga i Laia de Ahumada
Hem d’agrair a la Teresa Guardans que hagi escrit un llibre tan necessari com aquest, perquè hi ha molts llibres de meditació, de pràctiques i de mètodes que parlen del silenci, però calia que algú com ella, que coneix bé els textos que ens parlen d’aquest silenci, en fes una tria i una reflexió, i la posés a l’abast d’un ampli públic; que escrivís un llibre com aquest que, com bé diu, fos “per a totes les edats, al llarg de tota la vida”.
I d’un llibre que t’acompanya “al llarg tota la vida”, dient-te en cada moment allò que estàs preparat per escoltar i experimentar, se’n diu un “clàssic” i si neix, a més, de l’experiència profunda de qui l’escriu, és un llibre de saviesa. Aquest llibre és un recull de savieses des de la saviesa de qui l’escriu, perquè el seu contingut està exemplificat per molts anys d’experiència i de dedicació a la pedagogia del silenci, i aquí és on rau el seu valor: en la destil·lació que ha fet l’autora des de l’experiència dels textos llegits i dels mètodes practicats. És un llibre fet de paraula i de moltes hores de silenci. I també és un llibre fet des del coneixement, que ens aboca inevitablement a preguntes tan simples i cabdals com: “De què estem parlant quan parlem de silenci?” “O en quin moment algú va descobrir el silenci i es va preocupar per arribar-hi?” “Què va passar?” Això s’ho pregunta l’autora, però també ens ho preguntem cada una de nosaltres, si tenim una mica de curiositat. En el llibre s’exemplifica amb la troballa del foc, però trobaríem mil casos en la vida quotidiana on ens hem preguntat qui va ser la primera a descobrir, per exemple, que un vegetal o una fruita es podien menjar. La resposta, en aquest cas, és fàcil: tastant-la, que és extrapolable a tota la resta d’interrogants; tal com diu la Teresa, és “un fet natural”, al qual segueix “l’observació, la imitació, la repetició”, i imprescindible, “millorant a poc a poc...”
Qui va ser, doncs, el primer a descobrir el silenci? Hi va haver algú que va ser el primer? O és aquest “fet natural” i aquest treball conjunt “d’observació, imitació, repetició, millorant a poc a poc...” el que posa els éssers humans en relació, desbancant els personalismes, en la recerca d’un descobriment tan cabdal com és la interioritat? En aquesta recerca sobre el silenci ens mostra un ampli ventall d’experiències que en parlen, tant d’Orient com d’Occident, passant pels textos sagrats: l’Alcorà, l’Evangeli, el Tao, textos hindús, budistes; i també per alguns autors que, al marge dels camins de la mística, ens narren extraordinàries experiències de silenci, des d’Antoni Tàpies a Pessoa, passant per la primatòloga Jane Goodall, que les explica en un llibre fascinant “Gràcies a la vida”; sense amagar la seva preferència per Teresa de Jesús, que ja en el segle XVI ens parla d’aquesta “loca de la casa” que és el pensament, i ens dona pautes per emmudir-la i poder així arribar al silenci, i a la unió.
Ens pot sorprendre descobrir tantes experiències i tan llunyanes en el temps, perquè tendim a mirar-nos el melic i a pensar que ara hem descobert la sopa d’all en el tema de la meditació i el silenci, i això l’autora ens ho remarca diverses vegades, i amb contundència, perquè n’és una defensora aferrissada: que tenim molt a aprendre del passat, que encara que creiem “que la nostra és una època en la qual la humanitat presenta uns nivells de consciència superiors o més evolucionats que els de les generacions anteriors” no podem girar l’esquena la saviesa acumulada per les diferents tradicions, que el canvi de consciència no ha de suposar mai oblidar la saviesa heretada, perquè una cosa i l’altra no són incompatibles, sinó complementàries i necessàries per poder avançar en consciència. La Introducció i el Recopilant, que obren i tanquen aquest llibre, ja són un llibre breu, condensat, i així mateix ho reconeix l’autora, que es pregunta: “Per què tantes pàgines”?, Per què tants textos?” Doncs, perquè mai en tenim prou, perquè sempre tenim set, i perquè qui pot parlar millor del silenci són totes aquelles persones que l’han experimentat, però no només això, sinó que s’hi han deixat la pell de l’ànima per trobar les paraules que parlin, que expliquin allò que és inexplicable, per poder compartir una experiència que se l’anomena “mística” que significa “llavis closos”, que s’ha d’acollir en i des del silenci. I per què es trenca el silenci? Per què s’explica una experiència que “per se” és inexplicable? Per ego? No! Per aquesta alteritat que ens conforma, i ens fa anar cap a l’altre per compartir allò que som, amb el convenciment que som en relació, que formem part d’un Tot, i que sols no anem enlloc.
De tots els capítols que es desgranen en el llibre, podria dir moltes coses, però m’aturaré només en el que ens parla de “Quan l’acció és silenci”, perquè no és un tema freqüent, ja que des de les tradicions occidentals sempre se’ns ha dit que acció i silenci eren dues coses diferents, gairebé oposades: Marta i Maria, l’acció i la contemplació. I ara és important parlar-ne, perquè en el món que vivim tan mediatitzat per la pressa i l’excés d’informació, es fa més necessari que mai conjuminar les dues capacitats per poder-nos auto-sostenir i al mateix temps implicar-nos en el món. No pot haver acció sense contemplació, sense silenci, no es pot sostenir. Ni tampoc contemplació sense acció, perquè no té cap sentit. I no és fàcil fer-ho, perquè anem massa de pressa, i sempre fugim de nosaltres perquè ens espanta aturar-nos, ens espanta el silenci. Però si no contemples, si no fas silenci mentre actues, si no modifiques la teva actitud en allò que fas, la teva acció és plena de tu i no deixes espai dins teu perquè entri l’altre.
Recupero ja per acabar una de les preguntes que es feia l’autora a l’inici: “De què estem parlant quan parlem de silenci?” El silenci per a la Teresa “no és altra cosa que procurar una vegada i una altra, situar el viure en l’ésser que de debò som”. I ens alerta: “No és un caprici, no és opcional, ens hi va el sentit de la vida [...] No ho oblidem. Ens hi juguem la vida, la nostra i la del planeta”.